ALLISAR

Una de les tècniques més antigues per treure les arrugues va ser l’ allisada de la roba amb diferents instruments: ossos, pedres, vidre, marbre, fusta.

La forma més primitiva d’ allisar la roba va ser fer-ho amb les mandíbules d’ animals grans com vaques o porcs senglars, ossos o bé amb pedres llises. L’ home feia servir allò que tenia més a mà i la llisor de l’ os i de les pedres es va valorar ràpidament. Tant les pedres com els ossos deurien ser buscats en funció de la seva millor adaptabilitat a la forma de la mà i fossin de fàcil prensió.

Mandíbula de vaca.

Mandíbula de porc.

La historiadora i conservadora del Norsk Folkmuseum, Aagot Noss explica que la mandíbula de vaca al ser més gran s’ utilitzava per a allisar la roba en general i la mandíbula de porc pels brodats; també es feien agulles d’ os que servien per fer forats. No es pot precisar quan es van començar a fer servir com allisadors aquests ossos, sí que sembla molt probable que ho van fer en èpoques molt remotes de l’ antiguitat i el que sí es cert es que el seu ús ha arribat fins els nostres dies.

Més endavant també deurien modelar les pedres fent forats , ranures o protuberàncies per poder utilitzar-les millor i probablement van conèixer el fet de que les pedres calentes, escalfades al sol allisaven millor les teles humides però l’ escalfament molt fort del foc podia provocar l’ explosió o ruptura de la pedra, així que van trobar les pedres poroses que absorbien millor l’ aigua dels teixits, moltes d’ aquestes pedres són volcàniques fetes amb la lava dels volcans

Pedra allisadora feta de fang.

Aquestes pedres que es van treballar expressament s'adapten a la mà i es troben al Museu de Longwy.

L’ any 1996 es van trobar algunes pedres (slick-stone) a Gales que daten probablement del segle IX o X, de forma arrodonida amb una cara plana i l’ altra convexa. La que es mostra a la foto es de quars conglomerat amb un anell d’ ornamentació excavat en la pedra,que es de carbonat càlcic i color ocre vermellós, d’ uns 12 cm. de diàmetre. Aquestes pedres es troben en territoris ocupats antigament pels romans, fet que prova que aquests ja utilitzaven aquest sistema per allisar la roba.

Allisadors de lli de pedra, probablement segles IX- X.

L'home també va utilitzar el vidre com a material per fabricar eines allisadores que durant molts segles van servir per allisar la roba, el paper i els pergamins.

L'historiador Plini el Vell en la seva obra Naturalis Historia explica la coneguda versió del descobriment del vidre.

Aquesta llegenda diu que uns mercaders van arribar amb la seva barca a Síria, tocant a Judea, on al peu del mont Carmel neix el riu Belus. Aquest riu desembocava al mar desprès de 7 km. I les seves arenes al quedar al descobert quan baixava la marea es rentaven amb les ones del mar i es tornaven blanques i aptes per la producció del vidre .En aquesta zona de la costa es fabricava vidre des de feia molts segles i aquests mercaders que transportaven “trona” ( font natural del carbonat sòdic )van anar a preparar-se el dinar i com que no trobaven pedres adequades per recolzar les seves olles per escalfar-les van agafar trossos de la trona que transportaven i quan aquesta es va fondre i es va barrejar amb la sorra de la platja va començar a córrer un líquid transparent, desconegut fins aleshores que va ser l’origen del vidre. Els químics afirmen que no es pot liquar a l’ aire lliure les matèries vítries ja que s’ exigeix una temperatura molt més elevada de la que podien obtenir fent un foc però potser si que va ser la casualitat la que va ajudar a fer aquest descobriment cabdal.

El que sí es cert es que es fabricava vidre en aquesta zona de Síria on vivien els aseritas, ( “aser” vol dir vidre en àrab) des de feia molt temps.

A Europa, durant l’ antiguitat i part de l’ Alta Edat Mitjana el vidre que es treballava provenia dels tallers de Síria i aquí hi havia uns tallers secundaris on el vidrier transformava la matèria bruta o el “groisil” (restes de vidre reutilitzats )

Als països víkings van aparèixer els primers allisadors de vidre documentats i des d’ allà es van propagar als països del nord, centre o oest d’ Europa.

Aquests instruments són unes boles aplanades de vidre massís que tenen una cara convexa i l’ altra lleugerament còncava. Tenen un diàmetre d’ entre 6,5 i 8,5 cm. i l’ espessor d’ entre 2 i 4 cm.

El vidre, ell mateix era translúcid però l’ espessor i les capes de corrosió el tornaven opac; el seu color era negre, verd molt fosc, gris- marró fosc o gris encara blanquinós.

 

 Fotografies de l'estudi “Les lissoirs en verre médiévaux: analyse de quelques exemplaires découverts en Wallonie” Olivier Vrielynck et François Mathis. SPW, Division du Patrimoine.

Aquests vidres compactes presenten petites marques degudes a la fabricació: ocorre quan el vidre, encara en estat pastós, es barreja amb els ferros i també és es degut a la corrosió ambiental.

Els vidres esfèrics s’ utilitzaven amb una mà si es feia un moviment circular i amb les dues mans si es subratllava una acció forta d’ allisament o es marcava un plec.

El vidre comú s’ obté per fusió de sílice, caliza i àlcalis en unes proporcions adequades per obtenir una matèria estable. Com el punt de fusió de la sorra era molt alt calia afegir un fundent com la sosa, els vidriers romans la usaven, es trobava en els blocs de natró, una substancia que procedia d’ Egipte i Macedònia.

Les invasions dels bàrbars i la destrucció de la xarxa viaria romana a la caiguda de l’ imperi romà va fer molt difícil continuar abastint-ne de l’ anomenada “sal Divina” i va caldre buscar altres materials que poguessin fer aquesta funció. A les zones mediterrànies es va utilitzar la barrilla, herbes que creixen en terrenys salats, aconseguint-ne una sosa de tipus hidròxid sòdic i en el centre i nord d’ Europa les cendres de les falgueres i dels faigs produïen una sosa de tipus hidròxid potàssic. Els vidres més potàssics tenien una temperatura de fusió més baixa però augmentava la viscositat dels vidres allargant el seu interval tèrmic de treball.

Aquest allisador del lli ( linen smoother) de color verd posat al damunt d’ una taula de barba de balena es troba al Museu of National Antiquities d’ Estocolm a Suècia. Es va trobar a la localitat de Birka en la tomba d’ una dona rica i en Britain es van trobar tres taules més, probablement importades de Noruega a on es molt comú la barba de balena. Potser era un instrument de prestigi ja que sempre s’ han trobat en tombes de dones riques; en la part superior de la taula hi ha modelats els caps de dos animals i la execució pot ser tosca o molt ben treballada.

Birka Suècia, segle X. Manera de planxar els plecs amb l’ allisador.

Molts allisadors de la primera època són de color verd fosc amb impureses de la sorra del lloc a on va ser fet. La funció dels allisadors de vidre és molt clara :allisar la roba, traient les arrugues, pressionar la roba per marcar els plecs i donar lluïsor i tot es troba documentat tant físicament com en els texts. Segons alguns estudiosos , es més problemàtic parlar de la funció de les taules ja que de les 40 conegudes només una es va trobar amb l’ allisador, totes les altres estaven soles.

La cara convexa era la superfície activa i l’ allisador es passava pressionant la roba que prèviament s’ havia preparat amb goma aràbiga o midó, calia passar-lo varies vegades exercint una pressió forta i precisa en el treball afavorit per l’ escalfament que es produeix al passar el vidre per sobre de la roba. En general s’ utilitzava per la roba blanca que usualment era de lli ( linen smoother ) material que s’ arruga molt fàcilment però que humit permet un planxat més fàcil. Es feien servir també per planxar plecs, les puntes, els colls i punys de les camises. La roba quedava agradable al tacte i en estat impecable.

També son instruments que es van emprar en la industria de la confecció dels teixits, flexibilitzant-los amb accions d’ humitejar-los, això concordaria amb la gran quantitat d’ allisadors trobats a l’àrea industrial de Winchester ( Anglaterra )entre els segles XII i XIV. Segons altres autors aquests vidres anaven acompanyats d’ una taula de fusta dura i llisa recoberta de pell de vedella que impedia que el teixit rellisques i a sobre es posava la roba. La gent rica es feia la taula de les barbes de balena i s’ esculpien com a regal de noces i amb dedicatòries.

Estudis actuals situen la fabricació i utilització d’ aquests allisadors entre els segles VIII – XIII de la nostra era. S’ han trobat en diferents regions europees, des de els països nòrdics i Rússia, al regne Unit, als Països Baixos, al nord de França i al nord d’ Alemanya i també a Itàlia a la regió de Pavia: cal remarcar que gran part d’ aquestes regions eren productores o importadores de lli.

La gran majoria dels allisadors provenen d’ excavacions arqueològiques que daten contexts d’ entre els segles IX a XV. Als Països Baixos s’ han trobat molts vidres en contexts carolingis sobretot en Dorestad i també són molt freqüents en contexts víkings ( Birka, Haithabu ) on molts exemplars formaven part de l’ aixovar funerari femení, la cultura víkinga enterrava a les persones amb els útils que més feien servir.

Museu Stewartry.

Encara que els primers allisadors van aparèixer durant el període comprés entre els segles VIII i XIII no es fins al segle XVI en que se’ls posa un mànec; aquests podien ser llisos o tenir curvatures que facilitaven la prensió; podien ser de color verd fosc o negres i més endavant es van fer de colors més clars, blavós, verd clar rosat blanc o groc pàl·lid o els més rars de vidre opac, mercuritzat u opalí, iguals en la forma que els antics i es van fabricar fins el segle XX. Aquests allisadors eren sotmesos a moviments oscil·latoris i de vaivé sobre una base aplanada i rodona per allisar i més convexa per emmidonar; s’ utilitzaven en fred amb la roba prèviament humitejada, poc a poc el seu ús es va confinar als colls i punys emmidonats.

Va ser en l’ Edat Mitjana quan mitjançant les croades, Occident descobreix la goma arábiga o goma de Bagdad que permetis realitzar en fred un prisat emmidonat impecable en teixits lleugers, sobretot lli . Els musulmans van conèixer les tècniques dels egipcis i dels grecs per tenir una vestimenta perfecta fent una pasteta de midó. Aquest fet va permetre al segle XIV redescobrir la utilització de l’ allisador per fer aquesta tasca que va durar molts anys, fins al segle XX perquè el planxat amb escalfor no permetia l’ emmidonat.

L’ any 1600 es produïen els allisadors de vidre a Alemanya i Suïssa i a les excavacions de Grünenplanes es van trobar restes dels forns d’ una vidrieria que va treballar del 1624 al 1717 i produïa aquests instruments.

Els pobles nòrdics van fer els seus allisadors en vidre industrial i Noruega al segle XVIII els fabricava en la vidrieria de “The Aas Glass Works in Sandwaer” (1748- 1764 ). Cada bola de vidre valia 4 xelins. En el catàleg de Hurdal Glass Works de l’ any 1783 hi ha registrats allisadors de vidre amb mànec i sense;es poden veure als museus escandinaus, holandesos i també britànics.

Circa 1850. Corning Museum of Glass de Nova York. No es té constància de que aquests allisadors es fabriquessin als USA, podia haver-lo portat algun emigrant europeu.

Allisador en vidre opalí.

També es van utilitzar uns altres sistemes per aconseguir una presentació de la roba sense arrugues: l'ús d'una botella de vidre amb el fons lleugerament convex que s'omplia d'aigua calenta. A Suècia l'any 1811 la fabricava la firma Johannesholms.

Segle XIX.

Un altre sistema d'allisar era amb les culleres de fusta : eren uns instruments amb aquesta forma, encara que sense capacitat de mantenir menjar o líquid i amb un mànec molt curt per poder fer més força en la pressió i servien per allisar cintes, puntes, còfies i peces delicades. Algunes d'aquestes culleres es conserven en el NORDISKA Museet d'Estocolm.

Aquest allisador de fusta del segle XVII o XVIII te esculpit el cap d'una dona africana i per la finor del gravat sembla que podia haver estat encarregat per alguna persona rica. Esta fet amb fusta de Lignum vitae, aquest arbre creix molt lentament i per això la fusta es molt apreciada, es molt densa, resistent als insectes i als fongs i també te usos medicinals. Es troba al Birmigham Museums Art Gallery.