Calandrar

 

Fent servir la taula.

A finals de l’ Edat Mitjana, als paisos del nord d’Europa apareix un altre sistema d’allisar la roba més perfeccionat, és la calandra. Aquesta màquina consistia en una caixa de fusta en forma rectangular sobre uns peus i a dintre de la qual es posaven pedres molt pesades ; la caixa es movia fent girar uns cilindres rotatoris. En aquests cilindres s’ enrotllaven les peces de roba que quedaven planxades sota la pressió del pes de les pedres i del moviment continu.

Aquestes primeres màquines eren molt pesades i es posaven en moviment amb la força dels cavalls,tal com s’ observa en aquesta làmina de l’ obra “Novo teatro di machine et edificili”de l’ enginyer italià Vittorio Zonca de Pàdua de l’ any 1607.

La posada en moviment es feia mitjançant un joc d’eixos i rodes dentades, es feien anar cap endavant i cap enrere sobre dos o més corrons de fusta a sobre dels quals s’ enrotllava la roba blanca.

Amb aquesta màquina es produeix un avenç en la evolució del planxat ja que es passa d’un sistema estàtic el de les premses a un més dinàmic i que prefigura el sistema modern de planxat.

Aquesta màquina anomenada calandra - mangel en alemany - va néixer a Alemanya i en les cases de families benestants servia per allisar les peces de roba més grans, com llençols, tovalles, però eren molt difícils de maniobrar, ho havien de fer dues persones fins l’ any 1860 en que es comencen a fer més petites. 

Rochester. Col·lecció at Kington Lacy in Dorset.

Aquests dos models son de les primitives calandres que encara s'han conservat. Després van evolucionar fins als actuals models.

Aquest model anglès té el típic disseny victorià i es venia als famosos magatzems Harrods de Londres.

Dimensions:W 92 cm. H 128 cm. D45 cm.

Propaganda en la premsa americana de començament del segle XX.

Calandra eléctrica 1920.

 Per treballar amb la calandra les dones feien servir una peça de tela a sobre de la qual posaven la roba per protegir-la de la fusta i a Alemanya aquesta peça de roba es coneix amb el nom de rolltuck , en general el rolltuck te una franja a cada costat de la peça, de color vermell o a vegades blau, groc o púrpura; les franges servien de guia per introduir la roba a la màquina i aquestes peces de roba fetes de lli adquirien una brillantor pel seu ús continuat i alguns tipus de lli adomassat tenien un dibuix al centre.

Rolltuck alemany 1970.

La versió manual per calandrar les peces petites de roba es feia de la següent manera:

Sobre d’ una taula es posava la peça de roba i amb un rodet de fusta molt llisa, semblant als rodets de cuina d’ amassar, agafat amb les dues mans pels extrems es passava pel damunt de la roba, cap endavant i enrere varies vegades. El calandrar dona un cert brillo a la roba blanca sense necessitat d’ emmidonar.

Un altre sistema consistia en un rodet o cilindre de fusta massissa a l’ entorn del quals’enrotllava la roba, lleugerament humida sobre una taula allargada de aproximadament 80 o 90 cm. recta i polida i es pressionava el rodet amb un moviment de vaivé, cap endavant, cap enrere fet amb les dues mans.

L’ acció combinada de la pressió i de la seva rotació servia per allisar la roba i a l’ estar aquesta humida la forta acció del calandratge allisava la roba.

Quan calandraven les dones feien uns moviments amb els braços i els malucs com de ball, alhora que cantaven podent així mantenir un ritme constant en el treball.

Les taules eren generalment de fusta de faig, roure o pi i podien estar ornamentades amb dibuixos vegetals gravats; eren un regal de noces i portaven la data en que va ser feta o la data de la boda ,el nom de la dona o de la parella o amb les inicials de tots dos. Algunes tenen tallats uns símbols que eren les marques de possessió de cada família i també es troben cors, flors, coloms significant la felicitat en el matrimoni.

En general, els mànecs més antics -1600- van ser esculpits a la taula en una sola fusta, els més moderns estan fets apart i després inserits a la taula. Molts tenen forma d’ animals, sobretot de cavall en especial a Noruega i Suècia.

Es té constància de que en el segle XVI i probablement abans s’ utilitzaven aquestes taules de fusta a tot el nord d’ Europa, als paisos del sud d’ Europa no es van fabricar.

Les taules o comunament denominats “mangles” anteriors a 1600 es caracteritzen per la seva sobrietat, quasi no están ornamentades y es considera un útil domèstic amb una finalitat utilitària. Ja al segle XVII es decoren molt més amb escultures pel mànec i també es fan pintades utilitzant de un a tres colors. Els mànecs tenien forma de cavall, una forma molt usual, de lleó ,de sirena, etc i els artesans de la taula copiaven els estils imperants en el moment adaptant-lo a la fusta , cosa que avui en dia ens permet conèixer la època de la seva realització. Però moltes vegades els autors de les taules eren pagesos i pescadors i la qualitat del treball no es la mateixa, per això, per suplir una mica la manca d’ ofici feien gravats lineals i motius geomètrics o l’ arbre de la vida. Per aquesta raó totes les taules son anònimes , només s’ ha trobat una signada pel seu autor, es una taula del segle 1700 signada per O.Molmen.

Les taules solien ser un regal de noces que oferia l’ home a la dona que volia com a promesa i el pretendent deixava la taula a la porta de la casa de la noia; si la noia l’ acceptava entrava la planxa a casa però si no ho feia volia dir que el pretendent no era acceptat. Aquest home ja no podia oferir a cap altra dona aquesta taula en concret i potser això explicaria el fet de que es trobin taules sense inicials o dates en els llocs específics per posar-ho.

Durant la segona meitat del segle XIX el seu ús decreix i es fan amb motius geomètrics repetits mecànicament i la pintura guanya terreny. Algunes dones de l ’Europa del nord van usar els mangles fins la segona meitat del segle XX.

Fins fa molt poc es coneixia com la planxa datada més antiga d’ aquestes característiques - 1566 –la que es troba al Museu d’Arnhern als Paisos Baixos però l’ any 2011 Tonnis Prins troba una taula datada més antiga -1554 – que esta al Zuiderzeemuseum, també als Paisos Baixos.’’’’

La taula més antiga per ara trobada es noruega i esta datada al 1444 es troba al Norsk Folkenmuseum a Oslo.

Suècia 1731. Les taules dels paisos escandinaus solen ser les més gruixudes, fins els 6 mm. Col·lecció privada.

Feta per un conegut taller en Sigersted, de Dinamarca, 1804. Col·lecció privada.

Suecia. 1732.

Dinamarca segle XVIII.

Escandinavia 1900.

Noruega 1777.

Suecia. Amb inicials 1645.

Làmina anònima on es poden veure les taules penjades a la paret d'una casa holandesa.