Nº 11 LES GORGERES

Infanta Isabel Clara Eugenia. 1599. Juan Pantoja. Alte pinakothek Munich.

Les famoses gorgeres es van començar a usar en el segle XIV , cobrien tot el coll fins al naixement del cabell , eren de gasa o mussolina molt fina que transparentava i amb uns plecs molt petits en l’ extrem superior que solien cenyir-se amb una cadeneta d’ or.

La gorgera es un exemple del component “jeràrquic” del vestit, era un senyal de privilegi, de persona que no tenia necessitat de treballar i inclús la posició del cap era d’ altivesa i menyspreu. La moda era feta per a la gent rica que havia de lluir teles molt riques, brocats d’ or i plata, velluts i molts adorns. El cost de la gorgera era caríssim perquè les randes o puntes de coixí tenien tal diàmetre que inclús es va haver d’ allargar el mànec de les culleres perquè els seus usuaris poguessin menjar i també va servir per generalitzar l'ús de la forquilla que es va utilitzar per por de tacar-la.

Isabel de Portugal. Tiziano.1548.

Maria de Médici. Alessandro Allori.1555.

A finals del segle XV es portaven plenes de perles , l’ ús que se li donava a la gorgera era la de coll de camisa i a començament del segle XVI es quan adquireix la màxima importància amb la seva forma típica de coll arrissat i escarolat estenent-se el seu ús també als cavallers.

Retrato de Johann Cristoph Gugel,noble aleman. Anónimo. Escuela de Nuremberg.1630

Cristina de Lorraine, filla petita de Catalina de Médici.1588. Florencia.

A Espanya fins el regnat de Felip III la gorgera era petita i sobresortia del vestit formant una, dues i fins a tres tires encanonades; la forma d’ aquests plecs tubulars s’ aconseguia per la introducció de pals que servien de carcassa fins que la tela emmidonada s’ assecava i adquiria consistència, llavors es treien els pals. .

A la resta de països europeus les gorgeres van ser més grans que les espanyoles. Es feien amb tela d’ Holanda fent unes ones que s’ assemblaven a les arrissades escaroles; a cada plec se li deia abanillo o abanico i en cada punta de la filera hi havia uns cordills de manera que si es tirava d’ aquests cordills s’ ajuntaven els abanillos i en deixar-los anar s’ afluixaven. L’ emmidonat que també estava mal vist per l’ església, com a senyal de vanitat,va permetre a la gorgera prescindir dels filferros o “apuntaladors” que calien fins aleshores per mantenir oberts els abanillos. A finals del segle XVI es quan la gorgera viu el seu màxim esplendor amb un luxe de puntes, randes, blondes i joies exagerat.

En temps de Felip IV les autoritats públiques mitjançant les lleis sumptuàries van prohibir l’ ús de les blondes, randes i l’ excés de luxe en els vestits fent-se les gorgeres cada vegada més petites a França i Anglaterra, no als Països Baixos. També es va arribar a regular el preu del rentat i planxat d’ aquests colls, així els Alcaldes de la Casa y Corte del rei Felip III van fer un ban:

...” que todas las personas que abren cuellos en esta Corte no pueden llevar ni lleven por cada cuello que les dieren sucio para que lo laven y almidonen ....más de diez maravedíes” També es va prohibir que els colls portessin el color blau añil.

Es disposa d’ un testimoni escrit sobre l’ existència de les “almidonadoras” dels Reis, Prínceps i Infants de la casa dels Habsburg ; el personal que treballava al servei de la monarquia tenia un reglament que es va fixar per primera vegada l’ any 1579 (Etiquetes de 1579 ) i va estar en vigor fins ben entrat el segle XVIII. El personal està jerarquitzat des del “Mayordomo Mayor” en cas del Rei o “Camarera Mayor” en cas de la Reina fins als oficis de mans que eren tots els dedicats a donar una aparença regia als diferents membres de la monarquia. Transcrivim el següent text que diu : “Dentro del personal de la Cámara hay funciones que no mencionan las etiquetas porque estarían dentro del trabajo como mozas y que hoy nos resultan curiosas porque en unos casos han desaparecido, como la de “cunadora” o la de “almidonadora”.

El año 1729, Barbara Fleuri, almidonadora de corps de los Infantes D. Fernando y D. Felipe ( fills de Felip V ) reclama el mismo sueldo que la de la Reina. A su cargo corre el gasto de carbón, agua, la compostura de los encajes y advierte que los infantes han crecido y con ellos su trabajo que ahora es mayor. La “almidonadora” de S.M. cobra al año de sueldo 20.832 reales. (18.600 por goce de almidón y 2.232 como goce de portamuebles ) y la de “corps”: 13.092 reales. ( 4.092 de ración y 9.000 de sobresueldo por ser francesa )?

A França i a Itàlia es van portar gorgeres més grans que les espanyoles amb armadura i les dones les portaven molt exagerades amb forma de vano, emmarcant la cara per la barbeta i fent uns fistons amb els pics de les blondes i els homes les portaven rodones i també encanonades. Aquests canvis es van produir a tota Europa i sobretot van ser Itàlia i França les impulsores d’ aquests canvis.

El planxat i emmidonat de les gorgeres requeria una gran habilitat i inclús va crear un ofici específic del seu tractament: va ser l’ ofici d’ obridor, que era qui obria i feia els forats, un a un , perquè quedessin buits.

Gravat holandés anònim, segle XVII. Rijksmuseum.

The monkey Laundry. Pieter-van-der-borcht.1559-1560. British Museum.

Hierbey Soll man spurn und Sterchen.

En els gravats de l’ època sempre apareix la figura del dimoni cuidant el foc del pecat on s’ escalfen els bastonets que havien d’ obrir els abanillos de les gorgeres. L ’Església sempre va condemnar aquesta pràctica tan vanitosa del vestir.

Adriana van Neesse. Salomon Mesdacht.1611. Museu de Belles Arts de Valenciennes.

Antoon Claeissens. Family saying grace.1585.

En aquest quadre s'observa l'ús de gorgera per tots els membres de la família inclosos els nens petits, destaca el color negre predominant en els vestits, el tocat de les dones i els plecs de les estovalles i davantal de la minyona fet que demostra que s'havien planxat en la premsa.

Jacob Willemsz Delff .1550-1601. Nen amb gos.

D'aquest incòmode coll no es van lliurar els nens y les pintures de l'època ho acrediten.El vestuari infantil era una reproducció fidel del vestuari dels adults , una còpia dels vestits dels seus pares i aquest model va perdurar al llarg dels segles ; al segle XVII comença tímidament a evolucionar la moda infantil però no serà fins al segle XX que canviarà radicalment donant pas a la llibertat de moviment.