Nº 12 PER DONAR VOLUM i ENCANONAR

"Ironing room in a laundry" 1876.

Per planxar les primeres gorgeres s’ utilitzaven uns pals petits o bastonets que podien ser de fusta o d’ ós, s ’usaven en fred, tenien la punta arrodonida i s’ introduïen dins els “abanillos”. Aquests bastonets son coneguts com a “setting sticks” i es van utilitzar durant molts anys.

Posteriorment aquests bastonets canvien, son de metall i podien tenir o no el mànec de fusta, s’ escalfaven al braser i s’ havien de netejar molt bé abans de posar-lo dintre dels plecs. Son els anomenats “poking sticks”

 Finalment el bastonet era de ferro que s'escalfava al braser i un cop calent es posava dintre d’ una cavitat de metall que era la que estava en contacte amb la punta o tela delicada, això permetia eliminar el pas d’ haver de netejar amb molta cura el bastonet.

Poking stick irons. Circa 1750.

Poking Stick. Col·lecció de l'autora.

 De forja , 23 cm d’alçada i 17 cm d’amplada.

A banda del tractament de les gorgeres la moda s’havia tornat molt refinada i amb gran profusió de volants i llaços per la qual cosa l’enginy humà va idear uns instruments per a que aquests accessoris poguessin lluir com corresponia al dictat més estricte de la moda.

 Les formes arrodonides dels vestits com podien ser els llaços, els encanonats de puntes, volants , còfies, barrets rosetes de les sabates ,escarapel·les van ser planxats pels anoments “goffering irons”

Aquests eren uns ferros que s’escalfaven al braser i es posaven dintre d’una cavitat de metall que era la que estava en contacte amb la roba i a la que transmetia la calor. Aquests ferros probablement es van començar a fer de forja al segle XVII , època del màxim esplendor de les gorgeres fins al segle XIX quan comencen a fer-se industrialment de fosa.

Els anomenem “goffering irons” perquè no disposem de cap paraula equivalent ni en català ni en castellà. Al principi es creien que havien estat els italians els creadors d’aquestes planxes perquè els anglesos les nomenaven “Italian iron” o “Tally iron” abreviant la paraula italian però no s’ha trobat cap constància del seu ús en aquest país i a l’igual que en el nostre tampoc disposen d’un terme per referir-se a elles. Una altra disquisició es que potser la paraula feia referència a la gran quantitat de noies italianes que es dedicaven a la planxa.

Els primers “goffering irons” eren forjats a mà i constaven de la base,el suport central generalment verticali del qual surten els braços o ferros buits de forma cilíndrica a dintre dels quals es col·locava el ferro calent.

Inicialment la base de l’aparell era de fusta, en ocasions podien ser de fustes nobles com la teka i el nogal podent ser de moltes formes: rodones, quadrades, rectangulars i per tenir major estabilitat els hi penjaven una peça de plom.

Posteriorment la base es va dissenyar amb noves formes, amb trípodes, de vegades amb forma de peus de lleó i de forma rodona de bronze.

Més tard es fabriquen de fosa amb la típica forma de “barret de prelat”, moltes estaven molt decorades amb flors i elements geomètrics.

El suport central era vertical o agafava la forma d’una S majúscula o també dita de “coll d’oca”. Finalment els cilindres o “cigars” eren buits i era el lloc on es col·locaven els ferros escalfats.

A Anglaterra durant molt de temps es va fer tot l’ instrument de bronze o tot de ferro, més tard es van barrejar els dos metalls. La base es solia fer de fusta al començament ,després de ferro i el braç de bronze.

D'Anglaterra circa 1770.

De forja, circa 1770, 23 cm. d’alçada.

Colec.de l'autora.

 

 

  La major part d’aquests instruments es van fabricar a Anglaterra i les fàbriques més conegudes van ser la KENRICK, la CLARCK o la BULLOCK. No tenim constància de que es produïssin a França , Itàlia ni a Espanya. Es van fer de fosa, de llautó, de bronze i inclús de porcellana.

Alguns “goffering irons” es podien atornillar a la taula per facilitar la labor, altres tenien un tap que feia que quedessin més decoratius i els ferros inicials que escalfats es posaven dintre del cilindre buit van millorar amb un mànec de fusta que evitava les cremades.

Goffering per ajustar-lo a la taula.

Kenrick, segle XIX.

Segle XVIII.

Segle XVIII.

D' Anglaterra, amb tap. Circa 1890.

Dones treballant amb el gofferin

També es van fabricar pinces o tenalles de dos branques formades per dos cilindres que s'agafaven com si es tractés d'unes tisores, els francesos les anomenen fers "à tuyauter"

La moda de l’ època victoriana va imposar nous instruments pel manteniment dels vestits adornats amb gran profusió de llaços i plecs.

Ni en català ni en castellà tenim un nom específic pels instruments que es van utilitzar per poder donar volum a les peces de roba o als complements que requerien d’ aquesta funció. Els francesos els anomenaven genèricament “fers à ballonner” i tenien un nom diferent per a cada modalitat d’ aquest tipus d’ instrument i en anglés s’ anomenen “puff iron” o bé “egg-iron” per la seva forma.

Aquestes planxes estan formades per un ferro vertical que acaba en una bola massissa i llisa també de ferro que pot tenir diverses formes i mides.

Poden tenir forma d’ ou, de pilota, de bolet i de girafa .

En les que tenen forma d’ ou ( fers à coq ) el mànec es pot inserir en una base fixa ,que pot ser de ferro, en forma de trípode les més antigues o de fusta ; les bases han de ser fortes per donar estabilitat i alguns també es podien fixar a una taula de treball mitjançant uns cargols, quedant així les mans lliures per poder maniobrar millor.

Aquestes planxes s’ escalfaven a les brases i l’ ou de ferro era molt pesat. La roba agafada amb les dues mans fortament es passava repetidament per la superfície llisa i calenta de l’ ou estirant pels costats cap avall, en aquest cas la planxa actuava al revés, la roba passava pel damunt de la planxa. Van ser utilitzats des del segle XVIII fins a començament del XX es van fer servir per repassar les cintes, per treure les arrugues dels llaços, les mànigues bullon, els bonnets i les còfies es a dir per a totes aquelles peces delicades o rodones que no admitien l'ús de la planxa convencional.

Segle XIX.

En forma rodona.

Les planxes en forma de bolet ( fer champignon ) es van fer servir per totes aquelles peces arrodonides i l’ única diferència respecte als altres dos tipus de planxa es que aquesta sempre se la troba fixada a una base o cargolada a una taula, mai només amb el mànec. Aquesta planxa es va fer servir molt en la confecció dels barrets.

Les planxes en forma de girafa tenen al final del mànec un ferro en forma de T que esta una mica corbat. També poden tenir una base o encastrar-se a la taula. S’ escalfaven a sobre de l’ estufa per no embrutar-se. La part horitzontal de la T podia ser de diverses mides i ser més o menys corbat. Es van utilitzar mol ta França, sobretot a la Bretanya per les còfies i encara es fabricaven a començament del segle XX. S’ utilitzaven per les còfies, gorres,llaços,etc.

Tipo "girafa" Itàlia circa 1830.

A meitat del segle XX, es va industrialitzar amb gran èxit una planxa "à coq" elèctriac anomenada "Babeth. S.A." Aquesta planxa tenia les mateixes utilitats que les ja mencionades però amb l’ avantatge de que l’ escalfor es mantenia el temps que fos necessari i no calia netejar el ferro. Data de 1950, era de metall cromat amb la base de fusta i portava una aleta que gira al voltant de l’ eix i permet posar l’ ou en diferents posicions ,mirant a dalt, a dreta ,esquerra, cap a baix i el catàleg indica quina es la posició millor per a cada tipus de material i forma de la peça.

“Le coq Babeth” servia per poder planxar les parts més difícils d’ una peça de roba com les mànigues amb plecs o els llaços. Aquesta planxa va guanyar la Medalla d’ or a Paris l’ any 1950 i a Brussel·les el 1953 en la Fira de la llar. 

Pesa aprox.1 kg. i medeix 27 cm. d’alçada i 18 de llargada.